Més de 100 anys d'història

Xàtiva fou posseïda durant segles pel poble musulmà. Aquest poble xativí-àrab fou un fervor cultivador de la música i la dansa. Tocadors de rabell exabeba, mestres de la joglaria cortesana i popular, eren indispensables tant en les aljames sarraïnes com en les corts cristianes. Açò no haguera estat possible si en aquesta Ciutat no hi haguera hagut una alta escola de música, on eixien aquestos famosos artistes de l'Edat Mitjana assortint les Corts Europees. Menéndez i Pidal s'estén sobre l'escola del raval morisc de Xàtiva en la seua obra «Poesía y juglares». Des del segle XI al XV no hi ha època en la que un famós no prestigie amb el seu art musical a la ciutat que li va donar la llum. A partir del segle XVI i especialment del XVIII, la música popular, sosteniment de danses i alegries públics, adquireix gran importància en aquesta Ciutat.

No hi havia gremi que no comptara amb grups musicals, per reduïts que foren. I és que Xàtiva mai fou muda per al cant, ni sorda per a la música. Ja en 1509 van haver-hi danses i música per la conquesta de Bujia. En 1511 «els misteris i danses es ballen a la Corretgeria». El llibre de Consells dóna notícies curioses i administratives sobre músics i músiques.

Incendiada Xàtiva en la primera dècada del segle XVIII i convertida en «Nueva Colonia de San Phelipe», les velles costums pareixien que anaven a desaparèixer, però no fou així. Van renàixer amb més força. Les Corts de Cadis proclamaren la Constitució i Xàtiva es va elevar a capital de Província en matèria civil mentre que religiosament va ser Seu episcopal. Aquests fets motivaren uns fastuosos actes festius a la Ciutat. Grups de músics van recórrer la població. Les Bandes Militars, precedides per l'Ajuntament sota maces i enarborant el pendó gloriós, acompanyaren el comitiva fins el Mercat. Ací trobem el primer antecedent que, oficialment, tenim d'una primitiva agrupació musical, de la que els llibres capitulars fan menció. Era el dia 24 de juliol de 1813.

Tres mesos més tard, la Ciutat commemorava la fi de la dominació francesa, amb una acció de gràcies a la Mare de Déu de la Seu. Imprès a València el mateix any i a la Biblioteca de l'il•lustre cronista En Salvador Carreres Zacarés, s'hi troba un follet de 56 pàgines en octau, en el que es narra aquest esdeveniment. Per ell sabem que una Banda Militar va tocar en la processó, una orquestra en el taulat de l'Hospital, un altra en la Corretgeria i una música popular en la plaça de Sant Pere. De nou ens trobem amb la presència d'una Primitiva que si no és una formal corporació musical, seria la bases que la constituiria alguns anys després.

Amb l'ocasió de la visita a Xàtiva del General Rafael Riego, el 4 de febrer de 1822 (el general de major prestigi en l'època), es va organitzar una massiva recepció. Les milícies de cavalleria i infanteria el reberen al Convent del Carme i una música militar el va acompanyar fins el Portal del Lleó. Allotjat en «Casa Diego», una Banda Civil va actuar durant el temps que va estar Riego en casa d'aquest nom xativí. Així consta en les actes de l'Ajuntament, fulls 45 al 47 d'aquestes dates.

La pau interna d'Espanya arriba el 1840, i Xàtiva la celebra amb expansions públiques. Van haver-hi dianes i serenates per onsevol. Els grups de músics de Xàtiva foren reforçats per les bandes de Rotglà i Novetlè. El fet de què les bandes de Rotglà i Novetlè ocuparen dos taulats durant la proclamació d'Isabel II (festes dels dies 1, 2 i 3 de desembre de 1843), i que totes les vesprades «les bandes populars» ocuparen quatre taulats, ens fa pensar lògicament que, els dos taulats restants eren ocupats per les bandes locals.

Seguint el fil de la història i segons els fets vénen a demostrar, per un full en blanc, pegat al «Llibre dels Consells», pocs mesos després de ser declarada capital de província Xàtiva (24 de juliol de 1813), sabem que va eixir de nou al públic la Banda Primitiva. Les despeses pels tres dies de festa per a la Banda de la localitat foren de 200 reals de velló, pagats en parts pel que fou mestres de comparses En Francisco Baldoví.

Al llarg d'anys veiem actuar a la Banda primitiva amb l'ajuda estimable de la Banda de Novetlè. No resulta estrany, doncs havien de tractar-se amb les bandes militars en les grans solemnitats, i açò obligava a presentar-se amb un nombrós grup i qualitat per competir amb les de l'Exèrcit. Aprofitant el recent estrenat ferrocarril i amb l'ocasió de les festes d'Agost de 1868, un grup de cults valencians visitaren la Fira de l'Albereda, diu la crònica «estava molt animada per multitud de forasters i un gran nombre de firers, mentre “La Primitiva” tocava alegres sones».

Ja tenim el nom de «La Primitiva», anomenada popularment com «La Vella». Era per aquestes dates director de la mateixa Antoni Torres Caballero, un dels més grans forjadors de músics. Degué estar uns setze anys al front de la Primitiva, suposant la seua mort el 1886. El seu pas per la Banda va marcar una època difícil de superar. Els seus concerts d'estiu a la Glorieta atreien al públic que se sent satisfet amb les audicions. El seu retrat va figurar en la Societat, al constituir-se com a tal.

La Banda La Primitiva oficia, des de mitjans de segle, en quasi tots els actes públics i religiosos que organitza l'Ajuntament o que celebra la Ciutat, unes vegades soles i altres compartint el programa amb les bandes de l'Exèrcit. Fins 1860 és mencionada com «Banda Civil» o com «corporació musical», sense més apel•latiu. En els llibres capitulars o en els papers de Fira de l'arxiu de l'Hospital és l'única que es cita. Amenitzava els cos taurí a benefici del Sant Hospital. De l'any 1860 en endavant ja comparteix els actes amb la Música Nova.

L'any 1874, l'Ajuntament republicà acordà assistir en corporació a la festivitat en acció de gràcies a la Mare de Déu de la Seu, per haver-hi eixit ben parada pel terratrèmol de 1747 (festa que se celebrava anualment), i que va destruir Montesa i el seu castell. Foren invitades les dues Bandes a l'acte, la recent inscrita i La Primitiva. A l'entrar en la Seu existia la costum de no interrompre la marxa de processó. Les dues bandes van entrar cada una amb la seua marxa de processó, i van entonar tal fortíssim que la confusió va acabar com el rosari de l'aurora. Abonyegades en els instruments i algun blau. En aquest mateix any de 1874, l'alcalde Sr. Devesa reuneix als edils en sessió extraordinària i comunica la proclamació real d'Alfons XII. S'acorda celebrar tres dies consecutius de festa per fer-ho saber al públic. Al programa llegim «dándose serenatas por la Banda Primitiva frente al palacio municipal».

Fins l'any 1890 fou director de la Primitiva En Ramon Fayos, que va rebre la difícil herència de superar al mestre Torres. En cap aspecte va decaure la Banda amb el nou director. Ramon Fayos fou un forjador de músics. Fou pare i mestre del seu propi fill, xiquet prodigi, Emilio Fayos Fuster, gran violinista, nascut en l'ambient musical de La Primitiva. Als dotze anys, aquest genial xiquet va dirigir la Banda de son pare en una famós concert.

Al morir el mestre Fayos fou substituït per En Francisco Castelló. La Primitiva passava per problemes econòmics, les despeses eren enormes i les necessitats moltes. No es podien reparar instruments i menys adquirir nous. Els músics corrien amb les seues despeses de reparació i alguns aficionats ajuntaven aportacions per adquirir algun instrument nou.

Existeix una acta escrita en clara lletra cursiva, datada el 24 de maig de 1890, en la que feia constar «hace un año que se celebró en primer aniversario de la fundación de esta Sociedad, profesores unos y aficionados otros a la música...». Com calment es refereix a 1888. En el Palau de l'Alarcó el 2 de gener de 1902 era aprovat el reglament de la Societat La Primitiva.

En aquestes dates i com a primer president figura En Vicent Tormo Castelló, qui va haver d'afrontar els problemes sorgits, entre d'altres, el nomenament d'un nou director, càrrec que va recaure en Enrique Piqueres. Amb seu en el Palau de l'Alarcó, caseró del XVIII, casa d'allotjament de reis i magnats principescos, el moviment artístic era tan intens que va haver d'adquirir-se en lloguer tot el pis principal. Tenia un quadre artístic de gran qualitat. Citarem una anècdota referida al nom de Primitiva, denominació de la qual va encendre els ànims de Lliria, encabotats que Xàtiva canviara el seu nom. En aquest contenciós va haver d'intervindre Govern Civil amb una disposició per la que la Banda de Xàtiva va quedar sancionada a anomenar-se en endavant «Primitiva Setabense».

Va arribar l'any 1910 i, a pesar de les divergències internes a casa d'una crisi social i econòmica, la Banda decideix presentar-se al Certamen de València. EL 29 i 30 de juliol realitza la seua presentació sent guardonada amb un premi de 2.000 pessetes. És nomenat per a la direcció a Rafael Baldrés, però davant una protesta dels músics queda sense efecte. Davant aquest estat de coses el president Rafael Mateu nomena com director a Juan Asis, qui no rebrà sou pel seu càrrec, encara que cobrarà doble que el primer músic. Hagueren de trobar substitut en la persona de Ramon Piqueres.

Ja al 1919, el quadre i orquestra posaven en escena «La Dolorosa» i fou tal l'èxit de l'orquestra que, una comissió de notables de Xàtiva, formada pels senyors Francisco Blasco Soto, José Reig Reig i José Pérez, sol·licitaren la cooperació d'orquestra i banda per a formar una orquestra simfònica, a la que li es va donar també entrada a aquells que en volgueren formar part.

El 2 de novembre de 1919 s'inicia una nova situació de la Societat. Fou dissolta i creada de nou, canviat el reglament i presidida per Vicente Tormo Castelló, que ja va ser en 1902. S'aplica la vigent Llei d'Associacions, de 30 de juny de 1887. Malalt en el llit va haver de firmar a l'acta de constitució de la nova Societat, i és que, La Primitiva va ser la seua obra i inspiració, i a ella es va entregar tant en la seua joventut com en les seues últimes hores en 1919.

Passaren com a directors Samuel Sanchis i Villasalero. La Societat artísticament sobreeixia, però econòmicament estava amb deutes. Es feren rifes per a comprar un piano amb 2.030 pessetes, però sols s'arribà a 1.245 pessetes, i les que faltaven foren abonades pels senyors Carlos Piqueres i Attilio Bruschetti (eminent compositor resident a Xàtiva i procedent d'Itàlia). Noves incerteses aparegueren a causa del local que amenaçava ruïna. Tant és així, que els ànims s'encresparen i hi hagué dimissió de directiva, músics i socis. Superada la crisi, com amb nou director Enrique Martínez, edifici nou encara que car, la qual cosa obligà a prodigar concerts i festeigs. El nou director, militar, va tindre un dens i brillant comesa en les seues actuacions, tant és així que tornà a ocupar-se de la direcció als anys 50.

Entre altibaixos feliços i també enutjosos, arriba l'esplendorosa etapa del director Fèlix Soler, músic de reconegut prestigi nacional, músic major. Els èxits són aduladors i el quadre artístic arriba al zenit dels seus triomfs. Ramon Aranda, artista consumat impulsa el quadre artístic. La Primitiva adquireix cartell i fama envejables.

Tota la història moderna pot condensar-se en poques línies, només cal recordar al director Ricardo Bolinches, mestres pianista d'excel•lents virtuts artístiques, que va haver de deixar La Primitiva, i va passar a La Nova on va formar escola i deixà una estela de professionals. Davant la crisi de la direcció i les carències econòmiques, va prendre la responsabilitat Salvador Pérez Fabra, amb qui es formaria una joventut que ha sigut la plantilla bàsica de la banda fins els nostres dies. Podem destacar d'aquest període l'assistència al Certamen de Carcaixent on s'aconseguí el primer premi (13 d'agost de 1940).

Durant el període de la guerra civil (1936-1939) no va haver-hi activitat musical, el local es convertí en quarter i els músics ingressaren a l'Exèrcit.

Després de la guerra començaren de nou els intents d'agrupar els músics, amb tant bona fortuna que amb el nomenat Salvador Pérez Fabra va adquirir importància i la Societat de la mà de Francisco Climent Mata va escalar cotes brillants. Després de distints períodes de diferents directors Godofredo Garrigues, Roberto Trinidad, Jesús Campos, Joaquin Vidal i José Torrent, la banda adquireix una plantilla artística encomiable. A l'escola d'educands prestes servei amb afan Ximo Martínez, Luis Mas i Rovira. D'ells és el mèrit fructici que impremta l'escola, encara hui els seus fruits són destacables.

Basilio Del Toro és el primer president renovador. Seguit de Melchor Peropadre (en el seu període es construeix el nou edifici social), Ismael Martí i José Tormo Camarasa, qui sent director Ramon Ramírez Beneyto, escalà els primers premis a València i el màxim guardó a Kerkrade (Holanda) junt al Timbal d'Or el 1989.

El 1989 es va crear un conjunt jove de corda, format i encapçalat per la professora Encarna Grau Ripoll.

De la importància actual de la corporació musical, cal destacar que d'entre els seus músics ha eixit un planter de joves directors que actuen com a tals com ara Juan Ramon Beltran Tormo, professor de Conservatori; Ricard Huerta Ramon, professor Universitari; Francisco José Perales Ferre, professor del Conservatori de València; Francisco José Sánchez Roca; Fernando José Miralles Martínez; Elies Aybar Moscardó i José Peropadre Fornies.

Cap l'honor a La Primitiva Xativí d'haver-hi formar part de les Societats que formaren la Federació de Societats Musicals de València tenint durant els següents anys a la seua fundació la secretaria d'aquesta en la persona de Melchor Peropadre Fornies.